La Billie i el Franck ho tenien tot per viure una vida molt fotuda. Tot, realment...: una infan¡tesa infeliÇ i solitária, en un entorn d'intoleráncia, i ancorada en la miséria moral i fÃsica del quart món. Fins que heus aquà que un bon dia, en plena adolescéncia, es coneixen a l'institut. Els ha tocat representar davant la classe una escena d'Amb l'amor no s'hi juga, d'Alfred de Musset. En un moment donat, durant els assajos, la Ca¡mille diu al Franck: «Aixeca el cap, Perdican!», i una mica més endavant, el Perdican confessa a la Billie: «Que bonica que ets, Camille, quan els teus ulls brillen!» I amb aquestes paraules, per primera vegada, aquests dos aneguets lletjos senten que han trobat un amic, potser un amor... Algú en qui confiar per tirar endavant, algú que més enllá dels fracassos o les dificultats, com un estel de la sort, al llarg dels anys els guiará i els ajudará a reinventar-se i a no deixar-se véncer per la desesperanÇa d'un destà incert. «La Billie, la meva Billie, aquesta princeseta d'infáncia trencada que s'obre camà en la vida amb un fusell de caÇa en una má i Amb l'amor no s'hi juga a l'altra, és la cosa més bonica que m'ha passat des que escric.» Anna Gavalda
