Ola Yevguénieva, Véra-Margarita Abansérev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vólkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastássia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d'una ficció sobre una ficció. Tot el que s'esdevé en els seus relats acaba configurant la história d'un territori i d'un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d'ésser pensada com una enorme fábula, la história de Rússia del darrer segle i mig Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d'una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus... I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc históric que va des d'aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aéries de baix cost. Des de la recreació d'algunes fábules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparéixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats...
