La hist.ria oficial de la Transició ha estat narrada de forma esbiaixada per aquells que van poder explicar-la en el seu exercici de poder institucional, suposant un objecte dÆenginyeria social que va construir la ficció dÆuna nació "lliure" al servei de la ciutadania. Es aquà on VÃdeo-nou i Servei de VÃdeo Comunitari pren posició polÃtica com a treballadors no especialistes del mitjà audiovisual, documentant relats no existents en mitjans hegem.nics de la Transició perquè televisió i diaris continuaven dominats per una "Democrà cia" que va instrumentalitzar sistemes de comunicació al servilisme de lÆeconomia i la nació. Pensant en el col·lectiu dÆideologia anarcosindicalista VÃdeo-Nou i Servei de VÃdeo Comunitari com a cas dÆestudi, aquest treball té lÆobjectiu de contribuir a re-escriure la hist.ria entre 1975 i 1983, plantejant les nostres herències contemporà nies, aixà com les mecà niques oficials dÆuna cultura que proposa una estètica sense ètica.
