Pascal és sobretot un cientÃfic. Actualment, tota la seva obra, tant la cientÃfica com la literária, la filosófica o la religiosa (incloses les Provincianes) sobreviu a l'ombra dels Pensaments. Peró, si no hagués redescobert el cristianisme a través del contacte amb els jansenistes -una contingéncia que podria perfectament no haver-se produït-, no tindrÃem ni les Provincianes ni, molt probablement, res que s'assemblés als Pensaments. Podem imaginar, doncs, un Pascal que no fos una figura rellevant en altres terrenys, peró no el podem imaginar al marge de la revolució cientÃfica. Ara bé, els quatre textos que aquà oferim en catalá (dues cartes i dos opuscles) testifiquen que no és només un dels herois de la revolució cientÃfica, sinó també un dels iniciadors, amb Bacon, Galileu i Descartes, de la filosofia de la ciéncia en el sentit modern del terme ciéncia i del terme filosofia de la ciéncia. En efecte, aquests quatre textos constitueixen, en conjunt, un auténtic "discurs del métode" pascaliá, que no desdiu pas del cartesiá, peró que, a diferéncia del de Descartes, considera la ciéncia com un tipus d'activitat intel·lectual d'un génere diferent del de l'activitat filosófica.
