Valdivia, capital de la regió xilena de Los Ríos. Hi plou. I en Claudio Hertel, descendent dels colons alemanys que hi van arribar a partir del 1850, reflexiona sobre els canvis inherents al pas del temps mentre va a comprar els pigments que necessita per pintar quadres d’aiguamolls. I una mica més al sud, a Chiloé, l’arxipèlag batejat pels espanyols com Nueva Galicia, un món fet de llacs, marees, illes i estuaris (i on també hi sol ploure), hi arriba un escriptor estranger que conviu en els dos àmbits amb músics, atletes, grangers, periodistes, conductors d’autobús, taxistes o enginyers en un text de múltiples línies argumentals que s’entrellacen. Tot un catàleg de personatges singulars que es creuen i queden relligats en les seves històries: indígenes maputxes, xilots, xilens blancs, valdivians, irlandesos, russos i fins i tot un català. I també el pudú, el cérvol més petit del món, tímid i nerviós, un gran observador dels humans que, des d’una invisibilitat quasi absoluta, exerceix com a element simbòlic, poètic, salvatge i oníric d’un territori tel·lúric i d’un grandiós oceà Pacífic que s’hi fon. Una novel·la coral i polifònica sobre la condició humana, la identitat i els seus conflictes, però també un collage magnífic sobre la recerca de la bellesa i la simbiosi amb la Natura i el paisatge.
