«Sigui com sigui, l origen mental dels meus heterónims resideix en la meva tendéncia orgánica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la génesi dels seus heterónims, poetes inventats per l autor «coneguts inexistents» emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia própia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irónica xarxa de relacions. L edició que avui presentem del poeta ortónim Fernando Pessoa i dels tres heterónims Alberto Caeiro, Alvaro de Campos i Ricardo Reis va precedida de diferents textos en qué els quatre personatges s expliquen a si mateixos tot explicant els altres. El lector hi trobará una guia per endinsar-se a l univers poétic laberíntic i també diáfan de Fernando Pessoa. Deixeble d Alberto Caeiro, Reis eleva el paganisme del mestre a la seva expressió més refinada i ortodoxa: és el poeta clássic per excel·léncia, lector fervorós d Horaci que afirma que «al poema més petit d un poeta hi ha d haver alguna cosa que indiqui que Homer ha existit.» Seguidor del que ell mateix anomenava «pensament alt», és defensor, en les seves odes de tall horaciá, de l estoïcisme i l epicureisme. Els seus versos, amb un ritme i una métrica acurada, amb un vocabulari erudit i llatinitzant, propugnen una essencialització poética reexperimentació de l estética grecollatina que anhela, davant la condició efímera de la vida, una eternitat terrena. Fernando Pessoa (1888-1935), poeta i assagista, s ha convertit, amb una obra tan heterodoxa com extensa, en un dels cims creatius de tots els temps. De la seva producció destaca, a més dels llibres que avui presentem, El llibre del desassossec (1935), de próxima aparició a Quaderns Crema, i El banquer anarquista (Quaderns Crema, 2002).
