Elisabeth G. Iborra (Saragossa, 1977). Amb només vint-i-tres anys es va llicenciar en Periodisme per la UPV, a Bilbao, on va treballar a Radio Euskadi i a la secció de política d' El Mundodel País Basc. Després d'instal·lar-se a Barcelona, va col·laborar amb el diari Metro, amb reportatges i columnes socials, alhora que treballava en el tancament d' El Mundo de Catalunya. Des del 2000, com a freelance, ha escrit articles sobre tots els ámbits temátics per a Metro, l'agéncia EFE, El Heraldo de Aragón, la revista Calle 20 i sobretot per al Grupo Zeta, tant a El Periódico de Cataluña com al Dominical, com a les revistes Man, CNR, Primera Líneai Woman. Aquest és el seu tercer llibre publicat; el primer és l'assaig La generación del imposible. De porqué entablar y mantener relaciones resulta hoy tan complicado (Espejo de Tinta, 2006) i el segon Cada día sale el sol (Styria, 2007). Aquest llibre és la demostració que les llegendes urbanes, en infermeria, fan curt respecte a la realitat. L'imaginari col·lectiu no és capaÇ d'arribar a l'extrem de les anécdotes que les infermeres d'aquest país viuen diáriament en els centres sanitaris als quals els malalts i els seus familiars semblen anar en un estat d'agitació i desorientació que els porta a protagonitzar históries certament surrealistes. La capacitat de sorpresa d'aquests professionals és immensa, l'ésser humá no deixará mai d'esbalair los. La mateixa impressió tindrá el lector: quan cregui que alló és el més increïble que ha llegit mai, de seguida topará amb un succés encara més hilarant, graciós, curiós, escatológic, béstia, al·lucinant, inaudit, impensable... Si creu que no pot ser que a ningú li caiguin quatre metres de budells a terra, encara quedará més sorprés en llegir la quantitat d'objectes rars que la gent s'introdueix per les seves parts més íntimes. Históries inversemblants, peró confirmades per desenes d'infermeres de diverses comunitats que no s'han conegut mai entre elles.
