La presència dÆobres dÆart en el nou recinte universitari potser no estava prevista ni en els plans arquitect.nics ni tampoc en lÆideari que els acompanyava. Segur que no. I la nova Universitat va començar a caminar sense haver pogut acabar la major part de la construcció dels seus espais ni haver previst cap escultura en el seu gran jardÃ. No obstant aix., lÆart sÆhi va fer present de forma natural i gairebé silenciosa. Jo diria que va trobar la manera dÆinfiltrar-sÆhi, no hi va renunciar. De la mà dÆartistes, alumnes i alguns professors, a poc a poc lÆart va anar trobant el lloc propi i compartit en diversos espais del campus, als passadissos, en alguna aula, en un racó esdevingut sala dÆexposicions, fins al punt que ara mateix, si no hi fos, es trobaria a faltar. Ha estat aixà de forma natural, amb llibertat, amb silenci, per. també amb convicció, amb propostes ben diverses per. irreversibles, discretament i amb la complicitat de la comunitat università ria que, en correspondència a lÆacte generós dels artistes, en té cura i respecte. Des del meu lloc de professora titular del Departament dÆArt i de Musicologia de la UAB, he tingut el privilegi de veure i viure aquesta ocupació pacÃfica, encara minorità ria per. del tot emblemà tica, i mÆatreveixo a aventurar que no és un fet acabat, atesa la disponibilitat dels nostres artistes, ja que constitueix una de les senyes dÆidentitat del nostre campus.
