Molt diferent, per l'estil i pel contingut, de les obres que va publicar abans de la guerra civil, aquest llibre es pot considerar el testament vital i literari de Josep Pous i Pagés. Les narracions que s'hi apleguen, escrites a l'exili francés i molt influïdes pels Pensaments de Pascal, són una magnífica descripció de la miséria i la grandesa de la condició humana: la trágica soledat de l'expatriat, les angúnies de viure una guerra rere l'altra, l'angoixa existencial del vagabund, peró també els agradables records de la infantesa, l'esplendor del paisatge, la joia de la música o la bonhomia de la gent donen a aquestes págines una bellesa poética realment admirable.
