La caiguda de la Segona República espanyola va provocar un dels éxodes més impressionants del segle XX. Entre el 26 de gener i el 10 de febrer de 1939, gairebé mig milió de persones, entre civils i militars, van creuar la frontera amb FranÇa. Gent de tota classe i condició, famílies senceres, soldats i dirigents polítics, mestres i intel·lectuals, funcionaris i militants anarquistes, van caure literalment sobre regions frontereres com el Rosselló, la Cerdanya o el Vallespir. Arribats a FranÇa, la majoria dels refugiats coneixerien la duresa dels camps d internament a les platges rosselloneses (Sant Cebriá, el Barcarés, Argelers...) i respirarien l hostilitat dels sectors més conservadors de la III República, que veien amb simpatia la victória franquista. Per a molts d aquests refugiats, els camps francesos van ser el próleg d un nou viatge a l infern: la deportació als camps d extermini alemanys a partir de l estiu de 1940. A Exiliats, proscrits, deportats, Francesc Vilanova repassa el primer exili dels republicans, aquell que neix amb la caiguda de Catalunya i viu la derrota francesa a mans dels alemanys el juny de 1940: un primer exili marcat per la duresa, la miséria i els patiments, peró també marcat pel coratge dels seus protagonistes. Perqué els homes i dones d aquest primer exili van demostrar una extraordinária voluntat de sobreviure i reorganitzar-se en els camps d internament francesos, mentre continuaven lluitant per un futur millor.
