«Déu meu, qui és aquest Schiller, aquest agitador de cors íTe escric perqué estic espantat!» Amb aquestes paraules el poeta Samuel Coleridge es dirigia al seu amic Robert Southey en una carta el 1784, després d'haver passat una fosca tarda de novembre llegint Die Ráuber (Els bandits) de Schiller. Una convulsió semblant va experimentar també Lord Byron a la seva infantesa, quan va llegir L'al·lucinat (Der Geisterseher), tal com li ho recordava en una carta el 1817 al seu editor John Murray: «quan era petit... mai no em passejava per St. Mark's a la llum de la lluna sense pensar-hi». Mai no traduïda fins ara a cap llengua hispánica, L'al·lucinat se'ns apareix com una obra estranya. Publicada per primera vegada a la revista «Talia» el 1787, está estructurada en dues parts molt diferenciades. Mentre que la primera participa de les característiques própies de la novel·la gótica de terror, la segona manté quelcom de l'estructura habitual en la literatura de l'época: relat epistolar, to didáctic, intent de perfeccionar l'ésser humá, profunditat filosófica, i aquesta constant posta en qüestió a qué és sotmés el relat. Johan Christoph Friedrich von Schiller nasqué a Marbach am Neckar el 1759 i morí a Weimar el 1805. Fill d'un modest cirurgiá militar, va cursar estudis de medicina. Amic personal de Goethe i Herder, és autor, a més de les obres esmentades, de Don Karlos (1857), Wallenstein (1798-99), Cartes sobre l'educació estética de l'home (1795) i nombrosos drames histórics.
