Rabindranath Tagore, més conegut entre nosaltres per la seva poesia, és sens dubte un dels creadors del conte modern a l'Índia. Considerat el gran mestre de la cultura bengalí, Tagore va escriure aquestes narracions entre 1891 i 1899, en una època de relatiu aïllament durant la qual va ser cridat pel seu pare a administrar les propietats familiars a la riba del Ganges.
L'esquelet ens descobreix un món màgic i visceral alhora, un Tagore nou que no té res a veure amb l'estereotip de poeta ensucrat amb què se l'ha encasellat. L'autor hi evoca vívidament la vida i el paisatge del seu país, explora les sempre complicadíssimes relacions familiars, retrata sense embuts la brutal submissió de la dona, recrea magistralment les pors infantils, i denuncia la corrupció burocràtica i la pobresa deshumanitzadora. Tagore no es limita, però, a documentar les misèries de l'Índia amb un realisme alliçonador, sinó que posa la seva profunda visió poètica al servei de la paràbola universal.
