Enric Virgili (Barcelona 1965) era un escriptor que no escrivia. Ara tot indica que ja escriu. Va debutar el 2004 amb Mamut (Premi de Poesia Sant Cugat a la memória de Gabriel Ferrater),i reincideix amb aquest Peu de rei. A més del to que relliga el conjunt, els 88 poemes en prosa de Peu de rei comparteixen protagonista: un personatge una mica viu i una mica mort, una mica jove i una mica vell, una mica seglar i una mica eclesiástic, de génere dubtós, que trobem a la ciutat,a l'hort, al convent i al taüt. EncapÇala el llibre la imatge d'un uróbor amb peuets i corona,extret d'un tractat d'alquímia, perqué ens n'anem fent una idea. DESCALçAbans de sortir al carrer va desar els peus dintre les sabates, perqué no volia que els seus unglots deixessin constáncia del camí per on trescava cap als pantans de la ignomínia. Els carrers empedrats eren segurs, peró aviat arribaria a les rutes terroses, a la gespa, la molsa i el fang. Per dins de l'arbreda ja deixava un rastre insensat. Sobre la gespa, uns clots infamants, i, en el llot, petjades horribles i fondes, al terme de les quals els seus sabatots van quedar-se envescats a la riba, mig colgats pel llaquim i habitats pels llimacs.
