Hi penso a les dues del migdia, que era l'hora en qué en Peter em passava a recollir i em duia a fer un tomb; o quan m'entra la desesperació de les cinc de la tarda, l'hora en qué li llegia, amb el cap recolzat al seu pit; o a les set, quan m'abraÇava; o altre cop amb la desesperació de les nou del vespre, quan féiem el nostre recorregut nocturn fins al Royal Cliffs Diner, on jo comprava una tassa de café amb set sucres i molta nata, i un púding de pa amb nata muntada i panses, o un arrós amb llet, si volia variar. Erem amics, ánimes bessones i amants. Jo tenia set anys. Ell, cinquanta-un.
